Pintor Pintant Vallmanya 2013

Els artistes plasmaren imatges del terme de Vallmanya, desprès del imprescindible esmorzar.

Afortunadament les pluges els van respectar durant tot el matí deixant-los treballar a gust.

El proper cap de setmana es farà entrega dels premis.

Podeu veure més fotos dels pintors pintant clicant aquí. 

El recorregut de 12 kilòmetres sortia de Vallmanya per Cal Prat i d’allà varem pujar fins Vilansosa Vell , vam carenar la serra mitgera entre la Serra de Pinós i la de Castelltallat gaudint de unes vistes formidables tot passant per el costat de masos, boscos, fons, rierols i camps de blat.  

En acabar al local social de Vallmanya ens oferiren unes torrades amb botifarra que ens referen de la caminada.

Podeu veure més fotos de la caminada aquí.

Petits i grans cada vegada estem més capficats a l’ordinador, al telèfon mòbil i a les cònsoles que ens donen satisfacció al moment. Aquesta afició fa que cada vegada més hi hagi menys relació amb les altres persones.

Una parella estava asseguda en un banc del passeig i, perquè els conec, puc dir que són de classe mitjana alta. Em va fer l’efecte que ni ell ni ella no em van veure, tot i saludar-los. Ell estava capficat consultant el seu BlackBerry, mentre que ella enraonava molt  de pressa  amb el seu iPhone (em sembla que se’n diu), o un telèfon tàctil que de segur que era dels últims que han sortit. A davant seu tenien una nena que movia amb rapidesa el dit sobre una pantalla d’iPad, en el que es movien un munt de ninots.

Aquella família ignorava tot el món que l’envoltava. Tots estaven ficats en el seu propi món. Durant uns moments vaig pensar que aquests aparells allunyaven els d’a prop i acostaven els de lluny.

Em va donar la sensació de que jo era un vell addicte encara a mirar als altres, a escoltar els sorolls del carrer i saludar el veí.

Em van passar pel cap mil coses. Els psicòlegs adverteixen que creix la falta d’atenció envers els altres.

La vida real mai es tan atractiva com un videojoc. Viure és aprendre a tenir paciència, a no rebre satisfaccions al moment. Viure és tenir atenció, a vegades fixant-nos bé en tot el que ens envolta. Escoltar a l’amic o al company : una mirada, un gest, una expressió o una actitud en una conversa presencial són millors que unes paraules amb telèfon mòbil o unes frases escrites per correu electrònic.

Aquest espectacle al carrer cada dia es veu més.

Ho deia un home savi: Si la gent s’acostuma a la rapidesa de les imatges, rep una satisfacció a l’instant. Però la capacitat de ficar-se en la vida i relacionar-se amb els altres pot quedar molt reduïda.

I no parlem de la televisió.

No em feu cas. Començo a ser una antigalla.

Ramon d’Ardèvol

(Llibret de la Fira 2013)

Va néixer el 9 de Juliol de 1926. La Maria tenia cinc germans (dos ja són morts). Es va casar amb l’Antonio Gilibets Divins l’any 1953 i va tenir una sola filla, la Rosa Mari Gilibets Vendrell. Durant la seva infància vivia a l’Hostal Nou però després del seu casament es va traslladar a la casa Mirubalda. El seu treball sempre ha estat ocupar-se de les feines de casa com per exemple cuidar l’hort, els animals, fer el menjar, netejar, etc. Als 40 anys es va treure el carnet de conduir i als 60 se’n va anar a treballar a La Carral. Sempre ha tingut molta gent a casa de manera que mai no s’ha avorrit i les ha passat de tots colors. Actualment és molt feliç ja que fa el que vol, viatja tant com vol, és iaia de dues nétes i de quatre besnéts.

Amb l’Associació d’Amics dela Gent Grande Pinós, participa en gairebé totes les activitats que fem, ja sigui jugar a cartes, a la petanca, fer gimnàstica o anar d’excursió. Alhora, compagina la seva assistència a l’Associació amb el cant coral ala Coral Sant Jordi de Solsona.

És per tot això que crec que la Maria és un exemple d’empenta per a tota la gent gran del municipi, especialment per a les iaies, i que és gràcies a gent com ella quela nostra Associaciód’Amics dela Gent Grande Pinós pot tirar endavant, fer tot el què està fent i arribar on ha arribat.

Que per molts anys, Maria, pugueu ser tan forta i que les vostres rialles se’ns encomanin a tots!

Assumpció Caellas (Amics de la Gent Gran de Pinós)
(Llibret de la Fira 2013)

En un lloc no lluny d’aquí, d’un nom que no vull recordar,
no fa molt que hi vivia un home pobre, cartera trencada,
dona estalviadora, i mangonejant el que podia.

Fill de casa anada a menys, treballant va obrir-se a la vida.

Amb poca escola i moltes nits de vetlla, acaparar el món volia.

Capficat de la infantesa, quan son pare li recordava que el padrí prou tenia: patrimoni no li’n faltà, perquè d’herència li vingué. Però, ah! quin destí!

Cases de joc, gresques de nit i poc treballar, a casa ni dormia el padrí.

Ho va perdre tot abans de morir, qual forner ni el pa fiava.Tanta misèria explicada, el nét els ulls va obrir,

jurant-se que de gana no es moriria, no li faltaria mai de pa un bocí.

Serra de Pinós

 FRACKING

Si l’any passat haguéssim trobat aquesta paraulota en algun paper, poca gent hauria sabut què volia dir. Per desgràcia, ara ho sabem massa.

Les darreres notícies a l’escriure aquesta nota, fan pensar que el perill ha afluixat, però cap senyal es de prou optimisme com per poder abaixar la guàrdia.

El fracking és una tècnica minera que consisteix en baixar entre 400 i 5000 metres en vertical, segons la profunditat del mineral objecte de recerca i, al trobar-lo, perforar en horitzontal de l000 a 2000 metres, introduint una barreja d’aigua, sorra i productes químics que desfan la roca alliberant el mineral objecte de l’explotació cap a la superfície.

La contaminació, tan superficial com subterrània d’aquest procediment,  ha aparegut en tots els mitjans de comunicació, així que no ho repetirem, ni tampoc com queda el país d’arrasat, ja que entre un pou i un altre la distància màxima no pot ser més de 3 quilometres  en tots els sentits –en forma de margarita- i, per tal que l’explotació sigui rendible hi ha d’haver una xarxa.

Un perill molt greu per a zones de secà com la nostra, és la gran quantitat d’aigua necessària per aquesta tècnica –entre 5000 i 25000 tones per fractura- i se’n poden fer unes quinze per cada pou. Tot i que les quantitats, com veieu, son molt variades en funció de molts factors, ni que ens quedéssim a les mínimes, veiem que al nostre país no hi ha prou aigua per aplicar aquestes tècniques, encara que els que hi som no en gastéssim ni una gota.

L’aigua que retorna a la superfície només es un 15 % i, no cal dir, contaminada.

Veient com les gasten aquestes empreses podem olorar un altre perill: el negoci, especulatiu. És engegar el procés i, quan no es pugui explotar per f

alta de condicions, com pot ser l’aigua, aquestes empreses han de ser compensades amb indemnitzacions milionàries. I, qui les paga?…Quina pregunta oi? com si no en tinguéssim experiència.

Per acabar, si es porta a terme, vol dir l’aniquilació de la major part del nostre país i l’arrabassament o destrucció dels seus recursos: aire, aigua i terra. I, si no volem que tard o d’hora arribi, només hi ha la sortida de buscar fonts d’energia renovables i reduir-ne el consum.

(Llibret de la Fira 2013)

El poble d’Ardèvol vol agrair a Mossèn Urbici els 54 anys que li ha dedicat com a rector. Durant aquests anys ha demostrat no solament ser el rector, sinó també un veí més, un amic i un dinamitzador de la cultura. Va impulsar iniciatives que han donat molta vida al poble.

En arribar, com que era molt jove, més d’un el recorda jugant a futbol amb la sotana arremangada. Però a part de l’esport tenia altres inquietuds a nivell cultural. Sempre amb el suport de la seva germana Teresina van engrescar al jovent a fer teatre, ballets i caramelles.

Amb ell com a responsable, Ardèvol va ser un dels petits pobles que va organitzar excursions on nois i noies sortien junts, com les que feien per Corpus a la Patum de Berga, que ell, com a berguedà, tan estimava.

Mosen Urbici

Mossèn Urbici tenia un esperit emprenedor i innovador. Es preocupà per fer instal·lar el telèfon i l’aigua corrent al poble. Més tard, va posar en marxa la fàbrica Arcolan, ubicada al pis de sobre la rectoria. Aquestes instal·lacions ara s’utilitzen com a taller i magatzem del Pessebre Vivent d’Ardèvol. El mossèn també va ser el primer tècnic de llums del Pessebre.

Per tot això, aquest record és per donar gràcies al rector, al veí, a l’electricista, al monitor d’esplai, al dinamitzador cultural, al professor de catequesi, a l’empresari tèxtil, a l’esportista i a l’”inventor de les caramelles modernes”.

Gràcies Mossèn Urbici per tot el què hem après de tu. El poble d’Ardèvol et recordarà sempre!

Jordi Closa. La Pera (Text publicat a Llobregós Informatiu)

(Llibret de la Fira 2013)

EL LUGAR DE ARDEVOL Y LA FAMILIA TRISTANY.

APUNTES GENERALES 

(Transcripció literal d’aquest document amb motiu d’una doble efemèride, fa 150 anys que es va escriure i en fa 100 que les restes de Rafael Tristany van ser traslladades a Ardèvol) (Llibret de la Fira 2013)

El lugar de Ardevol, del antiguo señorío jurisdiccional de Cardona, situado a la

falda del santuario de Nuestra Señora de Pinós y a cuatro horas de Solsona, de Calaff y

de Cardona perteneciente a la provincia de Lérida, consta de unas diez y ocho casas

reunidas en medio de las cuales señorea una majestuosa i elevada torre, desde cuyo

punto se ven casi todas las demás casas de campo dispersas que le pertenecen,

asimismo que a mayor distancia todos los bajos Pirineos y pueblos que forman en días

claros el mas agradable y pintoresco panorama que puede desearse en los meses de

agosto i septiembre que todo el país está cubierto de frondosa vegetación. Se sabe

que en 1723 constaba de treinta y cinco casas, once de las cuales fueron quemadas

por los Destacamentos que entonces ocuparon militarmente el País y sin que se sepa

como las demás dejaron de existir. Su aspecto es bastante triste, si exceptúa la iglesia y

casa rectoral que ambas recomiendan el celo y el buen gusto de su actual párroco D.

Buenancio Cabassa.

Recompensa la falta de agua que experimentan dichos vecinos que a poco

coste podrían proporcionarse en concepto de entendidos en la materia, la mucha caza,

bellota y sabrosas hortalizas que se crían en sus inmediaciones, y con lo que ocupados

los de menor fortuna, pueden luego prestar sus brazos a los demás ricos propietarios

de dicho Pueblo que viven en casas de campo dispersas. Esto ha contribuido entre

otras cosas muy poderosamente en concepto del que suscribe el que el Pueblo de

Ardevol ha sido de tiempo inmemorial un pueblo verdaderamente histórico en su linea

si tal calificación puede darse a los hechos que se referirán, motivo sin duda porque en

nuestros días en su término e inmediaciones han podido hacerse cosas dignas de que

pasen a la posteridad: pues siendo públicas han permanecido ocultas, mientras así se

ha creído conveniente. Consta pues donde puede llegar el entusiasmo, el espíritu de

partido y hasta a veces una equivocada convicción; Y algo más lo que debe notarse que

nuestros vecinos de Ardevol, si tenemos de dar crédito de un documento del año 1591

en que sabedores los jurados del común de Ardevol de que su señor jurisdiccional el

excelentísimo Sr. D. Diego Hernandez Raymundo Folch de Cardona se haya preso en

Oran, cuando por unanimidad se resuelve mandarle, en testimonio de buenos vasallos,

tres mil libras a hacer menos pesado su destierro y posición poco favorable.

Por otro documento del año 1595 consta que cuando los señores jurisdicciones

se mostraban tan celosos de sus privilegios D. Luis Ramon Folch de Cardona en 14 de

abril concede amplia licencia a todos los vecinos de Ardevol para que puedan cazar

toda clase de caza, que demuestra las buenas relaciones con que se hallaba aquel

común con dicho señor; Que D. Nicolas de la Cerda Duque de Cardona en 10 de julio

1723 ofrece a los vecinos de Ardevol toda su influencia y protección creyéndose

vejados por las fuerzas militares que recorren el país, y concediéndoles además

muchas otras gracias y consideraciones que serian de largo enumerar.

En 1711, cuando las tropas de Felipe V se dispusieron desde Calaff sitiar el

castillo de Cardona, los vecinos de Ardevol reunidos en somaten con otros pueblos

ocuparon el punto de Pinós e hicieron una tenaz oposición a aquellas fuerzas teniendo

por ello que deplorar no pocas desgracias en sus hogares e intereses.

Cuando en 1811 las tropas francesas invadieron el principado, un vecino de

Ardevol es nombrado comandante general de los somatenes del distrito; y este vecino

es D. Juan Tristany dueño del manso llamado Mussons y actualmente casa Tristany

quien llevó con gloria a los habitantes del país en las alturas del Bruch, Copons e

Igualada. Antes de esta ocasión dicha casa nos revela ya por su construcción la

importancia que ab inmemorial debieron tener sus dueños y poseedores. Toda ella de

piedra de sillería y almenada en sus cuatro ángulos en medio de un gran llano por la

parte que mira al oeste debió de ser ab antiguo poco menos que una verdadera

ciudadela perteneciendo a alguna distinguida familia. Por un manuscrito antiguo que

he tenido ocasión de ver efectivamente consta que D. Juan Ramón Tristany fue Barón

de Altet y de linea de los Carlans de Iborra. Un escudo que se haya sobre la puerta del

molino de pertenencia de dicha casa, corrobora también en alguna manera esto

mismo, y mientras que por otra parte podamos cerciorarnos de si o no realmente

dicha familia tiene de ello sus documentos fehacientes y título de nobleza. De todos

modos que sea, siempre resulta que Ardevol no deja de ser un pueblo histórico, y la

casa Tristany que le pertenece mucho más aun ya por lo que se ha dicho y también por

lo que de público se sabe, y ha tenido lugar en nuestros días, presenciando la quema

de dicha casa por las tropas de la Reina y todos los hijos de otra familia empuñando las

armas en contra de estas. Sabido pues, como queda dicho que Juan Tristany en la

guerra de la independencia fue comandante de los somatenes del distrito, réstanos

manifestar como que D. Benito, D. Ramón, D. Miguel y D. José hermanos del ya citado

Juan tomaron parte muy activa en la sublevación de esta alta montaña de Cataluña en

1822 por lo que ascendido D. Benito a Canónigo de la Colegiata de Guissona y

posteriormente a la Gerona, volvió de nuevo a empuñar las armas en … poniéndose al

frente del partido carlista acompañado de sus dos hermanos Miguel y José que aun

vivían. En una escaramuza tenida en el pueblo de Lloberola con las tropas nacionales

obligadas estas a encerrarse para defenderse en la casa llamada Galinó fue Miguel

traspasado de un balazo en el acto que iba con un arrojo no común a pegar fuego a la

puerta de dicha casa, no habiendo quien a tal empresa se decidiera, y más tarde José

sorprendido por la escuadra de Solsona en el acto de salir abriéndose paso, quedando

por entonces D. Benito solo en las armas de la familia de los Tristany, y hasta que sus

sobrinos más tarde se hallaron en estado de manejar las armas, se reunieron y

pudieron servirles.

Estos fueron, a saber D.Rafael nacido el 16 de Marzo de 1814 hijo de Juan y de

Teresa Parera, D. Ramon, D.Antonio, D. Francisco de Asís y D. Miguel quienes

acompañaron a su sr. tío D. Benito hasta que sorprendido la noche del 15 al 16 de

Mayo a las dos de la madrugada en la casa llamada Las Vilas de Llanera por la columna

de D. Antonio Boixeras queda hecho prisionero de guerra, y conducido por Ardevol a

Solsona y puesto en capilla, es pasado por las armas el 17 a las cinco de la tarde por

orden del Pavía que sabedor de la ocurrencia en Cardona sale precipitadamente hacia

Ardevol. A poco tiempo de la muerte del espresado D. Benito, empezó D. Rafael a

presentarse como a Jefe de la fuerza de su sr. tío, no obstante de la afiliación de

muchos a otras partidas. Durante pues su permanencia en el mando le valieron

nombre y fama de valiente guerrillero entre otras acciones la que tuvo el … en Aviñó,

no obstante el mandarle el general Cabrera, y en cuya acción queda prisionero el

Brigadier Manzano, que fué entregado como en segura custodia a D. Rafael y llevó a la

casa Malasanch del termino de Llanera frente de Ardevol. La entrada por sorpresa en

Cardona la noche del 15 al 16 de Enero a las diez de la noche de 1849 contentándose

con solo exigir 500 Libras de la municipalidad y llevando prisioneros algunos oficiales

que halló en sus alojamientos junto con algunos caballos que las columnas de

operaciones del país habían dejado, le valió igualmente mucho prestigio; La supuesta

transacción, o negociaciones que desde 26 Diciembre hasta el 22 de Febrero de 1849

siguió con el malogrado sr. Barón de Avella, y de cuyas resultas fue fusilado el 24 en S.

Lorenzo por orden de Cabrera y sus compañeros D. Farncisco Casades y D. José Serra

de Busa el 25, según la orden y manifiesto que luego publicó el espresado general con

dicho motivo; Las tenidas posteriormente con empleados del Gobierno y por cuyas

negociaciones recibió algunas cantidades el espresado D. Rafael en la noche del 13 al

14 de Abril frente y casi cerca al santuario de nuestra Sra. de Pinós camino que viene

de Calaff, y donde por poco no quedan en su poder prisioneros de guerra las columnas

que venia negociando con el espresado D. Rafael. Todos estos hechos que la historia

calificará en su dia, repito le valieron nombre si no fuera por las perdidas de sus dos

hermanos D. Miguel en Moyá (si mal no recuerdo) y D. Antonio en los campos y cerca

de Castellfollit de Llobregós el dia 13 Mc 1855 cuando acosados por las tropas del

general Rios i los Somatenes del País, no quedó a los hermanos Tristany de Ardevol D.

Ramón, D. Francisco de Asís y D. Rafael otro remedio que pasar el Pirineo, y refugiarse

en Francia, de la que su padre fue en otra época entusiasta contrario como queda

dicho sucintamente y en lo largo de estos mis apuntes que solamente dejo anotado

para demostrar que el Lugar de Ardevol ha sido ab inmemoriali un pueblo histórico en

su linea, asimismo que la casa y familia conocida en lo antiguo por Casa Mussons, y

actualmente por casa Tristany; De manera que además de lo referido, puede aun

añadirse que en Ardevol durante la guerra de los siete años, han tenido lugar algunos

acontecimientos notables por los que resulta demostrado que entre sus vecinos la

voluntad de uno ha sido siempre la de todos, viviendo enteramente unidos, y

quedando siempre como oculto lo que era publico entre todos. Tal fue la fundición de

cañones y por 1a vez en el punto llamado la Maleza de Casa Tristany el cual fue

regalado al pretendiente de la Corona de España Carlos V y llevaba la siguiente

inscripción: Fabricado en el gran parque del Adivínalo. Hallose presente en el acto el

general Royo con otras notables personas que luego fueron convidadas a cenar en la

casa Tristany; La imprenta que por mucho tiempo funcionó en la casa llamada lo Mas

Ferrés del termino de St. Justo de Ardevol y en cuyo punto vio la luz el periódico

titulado el Joven Restaurador, siendo sus redactores el Dr. D. Miguel Pratmans, el Dr.

Pou y el P. Xarrié, fue también otro secreto que hasta se ocultó al General Royo; los

molinos de la pólvora de casa Ripés a la vista de todo el mundo revelan igualmente lo

mismo; La prision del Brigadier Manzano en la casa Malasanch de Llanera y los

enfermos de alguna importancia al cuidado de las casas que dicho partido tenia poca

confianza todo, todo indica ser el País de un modo de pensar con poquísimas

excepciones, ser ello una notabilidad. Y finalmente si todo lo dicho no lo fuera, lo será

siempre en concepto del que suscribe el haber visto en el lugar de Ardevol que en 20

vecinos vivían trece viudas, y que pudiendo contar dicho pueblo con las casas dispersas

como unos 300 habitantes en 1833 no hubo ninguna defunción, lo que prueba que

Ardevol ademas de ser un pueblo histórico en su linea es también un país sano y a

propósito para convalecer los que padecen dolores reumáticos y goteras como el

firmante.

Juan Riba

Cardona, 26 de Enero de 1863.

Autor: Mossèn Joan Riba i Fígols, capellà castrense i cronista de Cardona, fundador del

museu de la sal cardoní.

Recerca i transcripció: Xavier, Agustina i Alba de Brichs.

Agraïments: Santi Perpinyà (informador) i Andreu Galera (arxiver de Cardona)

Per la història, 20 anys és un període molt curt, una generació diuen,  però a la vida de les persones que som els protagonistes de les fires, 20 anys són força anys. Per això cal celebrar que hàgim arribat a aquesta fita.

Ens ha semblat que la forma més adient de fer-ho en aquest “butlletí oficial” de la Fira és deixant constància dels equips humans que ho han fet possible amb una menció als seus caps visibles, els presidents, com a líders d’aquests equips.

Joaquim Santaulària: Gràcies a ell va renéixer la Fira. Persona de grans idees i projectes, la Fira en va ser un de reeixit pel municipi de Pinós. Volem destacar el seu entusiasme i persistència per dur a terme unes jornades de gran dignitat en un entorn prou difícil.

Josep M. Casas: Va arribar en una situació delicada: recordem que la Fira es va suspendre un any. Té dos mèrits, primer recuperar i rellançar la Fira amb tant o més contingut de com l’havia trobada, i segon, desvincular-la de l’ajuntament en un acte de potenciació de la “societat civil”.

Xavier Vendrell: Abans de ser-ne president, com a membre de la junta, ja havia destacat pel seu afany de donar-li un caire cultural. A l’esdevenir-ne president va aprofitar  l’ocasió impulsant de manera especial l’acte del dissabte.

Jordi Casellas: L’elogi del Jordi, per mi, és que va ser un president que va treballar molt sense cap afany de protagonisme de cara enfora. És una persona que resol un munt de detalls que fan que tot funcioni molt millor i la feina sigui més lleugera i agradable.

Jordi Ferrús: En un moment complicat per tirar endavant propostes culturals i socials  a causa de les dificultats econòmiques, té la capacitat de reincorporar vells col·laboradors o trobar-ne de nous per aconseguir  amb molts menys recursos, tirar endavant  una Fira que any rere any guanya popularitat i prestigi.

Mn. Urbici no en va ser mai president, però, ara que ens ha deixat, fem una menció especial per la seva important aportació, sobretot els primers anys.

Per molts anys a totes i a tots!!!  Units, podem!!!

Marcel Colell

(Del Llibret de la Fira 2013)

 RELACIÓ  DE  PREMIS

Primer premi: 600 €  (Casa Duarri)

Segon premi: 300€ (Gestoria Alfic)

Tercer premi: 200€ (Fira de Pinós)

Quart premi: 200 € (Anònim)

BASES

Inscripció:

És gratuïta i es fa al mateix temps que el segellat de les teles.

Hi haurà l’esmorzar gratuït per als pintors.

Segellat de les teles:

Lloc: Santuari de Pinós (Baixos de l’Ajuntament)

Horari: Dissabte dia 18 de maig, de 9 a 12 del matí

Lliurament de les obres:

Al mateix lloc a les 15 hores.