La Serra de Pinós

La serra de Pinós segons els geòlegs pertany al període de l’oligocèn i en aquell temps aquí hi havia el gran mar interior de Catalunya. Els fòssils que es troben confirmen aquestes teories.

La Serra va de SE a NO en uns 5 quilòmetres i dona aigua a quatre vessants.

Es diu a la comarca que “el vent de la serra de Pinós esbandeix el cel i purifica l’aire”. Els seus cims tenen un clima fresc, ventós i agradable, amb una claror transparent. Les boires s’estanquen a la plana i la serra de Pinós, al sol, gaudeix de la visió del mar de boira al seus peus.

Des de el turo del mirador del Centre de Catalunya,  on hi ha una rosa dels vents de pedra treballada,  es pot veure una bona part de Catalunya.

Els filòlegs no es posen d’acord amb l’origen del nom, uns opinen que Pinós prové de pins i altres que de penna (nom llatí de la ploma més llarga de la cua dels ocells) o poder de pinya. En temps medievals els escrits porten: serre de Pinoso.

L’any 1998 la serra va patir un gran incendi del que trigarà molts anys en refer-se’n.

Informació: Lluís Vilà i Grau - Jaume Coberó i Coberó (El Santuaride Nostra Senyora de Pinós, editat per l'Ajuntament de Pinós,1995)